Crec que ja va sent hora de
sortir una mica de Tokyo! Aquest post parla de dos viatges que es poden fer des de la capital, sense gastar-se
molts diners i que permeten sortir de la bulliciosa ciutat i canviar d'aires!
Yokohama va ser el primer
viatget que vaig fer quan vaig arribar a Tokyo. És la capital de prefectura de
Kanagawa i es troba a una hora de camí. Yokohama és la segona ciutat més gran
del país, després de Tokyo, i és famosa pel seu port. Molta gent que treballa a
la capital viu allà, perquè està a prop i els lloguers són molt més barats que
no els de la gran ciutat. Un amic japonès, Shun, que conec a través d'un
company de classe, Miguel, ens va oferir fer-nos un petit tour, així que vam
anar-hi encantats!
Només arribar, no vam poder
estar-nos de provar el famós ramen
de la ciutat, on sempre hi ha moltíssima cua. Ramen és la versió japonesa de la
tradicional sopa de fideus xinesa. És un plat molt comú i barat que es menja al
dia a dia. El caldo del ramen pot estar fet de soja, miso, tonkotsu (ossos de
porc) o shio (sal), i els ingredients que normalment porta a part dels fideus
són: ou, cebollino, alga nori, wakame, kimuchi, verdures i porc. La cua era
llarga, però l'espera va valer la pena, estava boníssim!
(La cua del restaurant de ramen)
(Té bona pinta, oi?)
(Amb Miguel, al restaurant)
(Miguel i Shun)
Després ens vam dirigir a la
zona del port, Minato Mirai. Només
arribar veiem la gran nòria d'un dels parcs d'atraccions que hi ha (sí, allà al
mig de la ciutat). Al sortir de l'estació hi havia un d'aquets estranys events
que només passen a Japó: un munt de nens tocant animals. Tal com sona. Estaven
allà al mig de la plaça de l'estació en unes tanques i tu podies agafar
l'animal que volies i acariciar-lo. No tenia més, simplement això! Què raros,
aquets japos...
(Aquí els nens tocant els pobres conills, que deurien estar farts)
(La nòria és enorme!)
Una mica més enllà arribem al
port, on hi ha un curiós edifici d'estil europeu. Els vaixells es veuen de
lluny, cosa que fa que curiosament es confonguin amb edificis des de la
distància. Per la zona també trobem el museu dels Cup Noodles, la marca de
fideus instantanis més famosa del país. Ens va semblar bastant cara l'entrada i
no hi vam anar, però si més no és curiós. El port està ple de vaixells enormes
i també paradetes amb menjar i és molt agradable passejar per la zona, sobretot
al vespre quan s'està fent de nit. Vam trobar-nos amb un artista que feia una
actuació al mig del carrer: malabars, màgia i ball, tot alhora! Ens vam quedar
al·lucinats amb l'actuació!
(L'edifici estiu europeu del port. Dins és un centre comercial, ple de botigues)
(Les vistes al pondre's el sol)
A prop del port hi ha un
curiós parc amb una font que sembla, segons Miguel, treta d'un videojoc, perquè
la boca recorda a la d'un drac. La resta té un aire a Gaudí, amb rajoles de
colors i formes orgàniques clarament inspirades en l'arquitecte Barceloní, o
almenys a mi m'ho va semblar!
(La font en forma de boca de drac)
Una altra zona molt coneguda
de Yokohama és China Town.
Simplement, és enorme! És com teletransportar-te a la Xina, de sobte la ciutat
japonesa s'acaba i tot són carrers plens de gent, temples i paradetes de menjar.
El barri de China Town de Yokohama és un dels més grans del món i el més gran
de Japó. Personalment, no sóc molt fan (per no dir gens) de la cultura xinesa.
Sobretot el menjar em tira molt enrere, el fet que sempre està tot trossejat i
no saps exactament què (ni quin tipus de carn) menges, pel que no em vaig
atrevir a tastar res. Però cal dir que els temples són impressionants, amb la
decoració elaborada al mil·límetre i els fanalets vermells il·luminats. Val la
pena passejar-s'hi una estona!
(Els carrers de China Town)
(M'encanten els fanalets xinesos!)
(De camí tornant al metro vam veure les vistes nocturnes)
El segon viatge va ser a Kawaguchiko, un dels Fuji Five Lakes, els llacs que envolten
el Fuji-san o Mont Fuji. Un dels meus companys del meu anterior pis em va
ensenyar les fotos de la zona i vaig decidir que no m'ho podia perdre! El Juan,
un dels nois espanyols de l'acadèmia, m'hi va acompanyar.
Per començar cal dir que
arribar fins allà no és fàcil! Hi ha un bitllet que val molt la pena i que
només pots agafar si ets turista, el Fuji
Round Trip Ticket. En el nostre cas no hauria de ser possible comprar-lo,
ja que vivim aquí i som residents, però tal com em va dir la noia de l'estació,
si disposes de passaport no et demanen identificació. Es pot comprar a les
estacions principals (Tokyo, Shibuya, Shinjuku...) i costa 5.600 yens, anada i tornada.
Per anar fins allà cal agafar
un tren des de Shinjuku que surt a les 7:30 i fer transbord a Ôtsuki. D'allà
s'agafa la línia que porta a la zona de Fuji i baixar-se a Kawaguchi-ko. Per
moure's per la zona hi ha dues línies de
bus, una verda i una vermella, que voregen el llac i els voltants. El tema
és que entre que agafes el primer tren, esperes mitja hora a Ôtsuki, agafes el
segon i després el bus, arribes a la zona guay cap a les 12:00! I cap a les
16:00 ja passen els últims busos... Pel que jo recomano que per visitar-ho tot
bé el millor és o anar amb cotxe i així pots moure't lliurement o bé vas amb
algun tour guiat, com va fer el meu company de pis.
(La vistes des del tren)
(De camí als llacs vam passar pel poblet al costat del Fuji, que era molt mono!)
Hi ha moltes coses a fer per
la zona dels llacs! Museus, coves, temples, excursions... Nosaltres, pel tema
temps vam anar a veure el més rellevant. Ens vam baixar a la parada al nord del
llac, des d'on les vistes són
increïbles: el llac i el Fuji de fons. Una passada! Només per això, ja val
la pena anar! És preciós!!!
(La vistes són increïbles!)
El motiu principal del viatge,
a part de veure el Fuji d'aprop, era el momiji:
el canvi de color de les fulles.
Japó és un país on les estacions estan clarament diferenciades. A la tardor, les
fulles dels arbres es tornen grogues, vermelles i taronges i tot es converteix
en un espectacle visual increïble. El
momiji comença al nord del país, a les zones més fredes, i va baixant cap al
sud. Les fulles duren un parell de setmanes de color i després moren, així que
cal estar molt atent en quin moment i a on has d'anar per coincidir amb el canvi
de fulles. Al arribar a Kawaguchi-ko, vam veure el momiji per primer cop i és una
passada!!!
(Oficialment enamorada del momiji)
Al nord del llac hi ha el famós Momiji
Corridor, un carrer ple d'arbres amb les fulles vermelles.
A més, hi havia un matsuri (festival) durant aquells dies
pel momiji i hi havia molts llocs de menjar i coses tradicionals i artesanals.
(Una de les paradetes venia quadres de gatets!)
A l'hora de dinar no ens vam poder estar de provar el plat típic de la zona: el hotto. És una sopa d'udon (fideus gruixuts), amb verdures i carabassa. Hi ha més varietats: la de carn i la de bolets, però el hotto de carabassa és el més típic. Estava deliciós! La meva amiga japonesa, la Michiyo, i una amiga seva ens van acompanyar, ja que elles també van venir a passar el dia allà.
Després vam donar una volta
rodejant el llac i gaudint de les vistes
del Fuji i del bon dia que ens va fer. Em van encantar! És una pena que es
faci de nit tan aviat en aquest país (cap a les 16:30), perquè m'hagués agradat
veure els altres llacs i tenir temps per explorar més la zona. Igualment, és un
viatge que recomano molt, sobretot a la tardor, no us ho perdeu!
