El segon viatge que vaig fer
durant les vacances de primavera va ser a Okinawa.
La prefectura d'Okinawa es troba al sud de Japó, es tracta d'un conjunt d'illes, 160 en concret, de les
quals només 44 estan habitades. Antigament era un regne independent, pel que la cultura és molt diferent a la de la resta
de Japó, així com el menjar, el clima i els costums. La proximitat amb Xina
i Taiwan es troba molt present en la cultura okinawenca.
Okinawa és famosa sobretot
pel seu clima tropical i les seves platges
paradisíaques, pel que la converteix en el destí turístic i de lluna de mel
de molts japonesos. La capital, Naha, es troba a l'illa més gran, que es diu
illa d'Okinawa també. Des de Tokyo són unes 3 hores de vol fins a Naha, que és la forma més senzilla
d'accedir a les illes.
La capital té poca cosa, la
veritat. És una ciutat petita, amb un monorail
que té una única línia de poquíssimes parades, unes 15 o així. Perquè us feu
una idea: des de l'aeroport al centre amb el monorail arribes en 10-15 minuts.
I amb uns altres 10 més et plantes al final de la línia, que és el castell de
Naha.
El castell de Naha, o Shuri-jyô, és una mostra del què comentàvem abans de la cultura okinawense: no s'assembla a cap dels castells que havia vist a Japó. Per començar, és de color vermell. La muralla que l'envolta i les decoracions semblen més xineses que japoneses. El terra exterior, amb franges blanques i vermelles, recorda vagament a un pas de zebra. Per dins, és tot nou ja que durant la guerra, el 1945 va quedar completament destruït, a part d'una muralla, la qual es pot observar des de dins del castell. El nou, el van construir un parell de metres més amunt de l'original, per conservar les restes de l'anterior. Personalment, em va agradar perquè trenca amb la imatge de castell japonès que es coneix tradicionalment.
A part del castell, també hi
ha un carrer comercial amb botigues
plenes de souvenirs i restaurants amb menjar típic de la zona. Poca cosa més.
La platja de Naha no és gens recomanable, ja que una carretera la creua just
davant, no té gaire bones vistes que diguem... Llavors, si no hi ha res més què
hem de fer? Bé... El cas és que el més adequat és venir a Okinawa amb carnet de conduir vàlid a Japó, llogar
un cotxe i moure't per la illa. Passa com a Menorca, les platjes guays de
veritat són les apartades de la ciutat, i per descobrir caletes xules has de
tenir medi de transport. Com nosaltres no teniem el carnet vàlid aquí ens
quedaven dos opcions: agafar un ferri que ens portés a altres illes més
apartades o en bus pujar cap al nord de l'illa principal.
Des del port de Naha surten ferris
que et porten a illes properes, el problema és que normalment només hi ha un
d'anada i un de tornada al dia, pel que s'ha d'anar en compte. La illa a la que
vaig anar va ser la de Tokashiki, la
que està més a prop, el preu són uns 1.400 yens anada i tornada i es tarda una
hora. El viatge en ferri és molt agradable, pots seure tranquil·lament i gaudir
del paisatje i amb una mica de sort potser veus balenes i tot! La d'aquell dia va passar una mica lluny del ferri, però podies veure l'aire que treia
al respirar!
Un cop arribes al port, has
d'agafar un bus que et porti fins la platja. La veritat és que la platja de
Tokashiki és increïble!!! Sembla el Carib! Sorra
blanca, aigua transparent i cristal·lina, temperatura agradable i poca gent...
Una passada! Això sí, estàs al cul del món, literalment, no hi ha res més! 4
cases, un conbini (miracle!) i un o dos restaurants. També hi ha un petit mirador, la vista és espectacular!
Aquella nit, l'Ilwen, l'Ana i
jo vam tornar al carrer comercial i vam anar a un restaurant molt guay que hi
ha allà. Fan una barreja de menjar americà-okinawenc i està molt
bo. Vaig provar el Taco Rice, que és
un plat d'arròs amb carn picada, enciam, formatge i salsa. És una mescla entre
un taco mexicà i un omurice, un plat japonès.
Al dia següent vam agafar un
bus fins el Ryukyu Mura, que és bàsicament
una recreació d'un poblat tradicional
okinawenc. És més una atracció turística que una altra cosa, però serveix per
entendre més la cultura de la zona i fer-se una idea de com es vivia en aquella
època. Les cases tenen el sostre de palla, treballaven molt la ceràmica i la
pintura, els yukatas (kimonos d'estiu) que portaven tenen uns dissenys molt
curiosos. Per dins, les cases tenen tatami, el terra japonès típic, però tot té
un aire completament diferent. Un dels elements típics d'Okinawa és el Shisha, una barreja entre un gos i un
lleó, provinent de la cultura Ryukyu. Pel què fa a la vegetació, les palmeres i
els hibiscus no poden faltar
evidentment.
Des del poblat vam anar al Cape Manzamo, un penya-segat molt maco
amb vistes precioses. Tant el penya-segat com el poblat es troben a prop de la
ciutat Onna Village.
Al vespre vam anar al American Village, una zona comercial
plena de botigues i restaurants estil americà. Què hi pinta allò a Okinawa?
Doncs bé, el cas és que l'illa té molta influència dels Estats Units, perquè un
cop els americans van guanyar la Segona Guerra Mundial van construir vàries bases militars
per la zona. D'aquí que hi ha tants americans que hi viuen, i també la influència
dels EUA. American Village no té molt per veure, però és curiós acostar-s'hi a
sopar o prendre alguna cosa.
El següent dia el vam passar a Sunset Beach, una de les platges accessibles amb bus, de relax total! La platja no era ni de molt menys tan maca com la de Tokashiki, a part hi havia risc de meduses però ens vam banyar igualment! Per la nit hi havia un eclipsi de lluna, i va ser molt maco veure'l a prop del mar. Per sopar no vaig dubtar en provar el Goya Chanpuru, un plat típic okinawense fet de tofu, verdures, carn i goya, la verdura de la zona, que és una espècie de meló amarg. I per beure, com no, una Orion, la cervesa d'Okinawa. Molt bo tot!
Per acabar, l'últim dia vam
anar al Fukushûen, els jardins xinesos de Naha. Són bastant
grans i la veritat és que em va sorprendre positivament perquè no m'esperava
gran cosa i em van agradar. Vam aprofitar per donar una volta més pel carrer
principal, dinar, quedar amb unes amigues i ja de tornada a Tokyo.
La veritat és que m'encantaria tornar a Okinawa, però la pròxima vegada aniré directament a Ishigaki, que és una de les illes que està més al sud-est, des de Naha encara hi ha una hora més d'avió. Ishigaki és més petita però té més encant, és una mica com Formentera. Si veniu a Japó i teniu temps, us recomano una visiteta a Okinawa, sobretot si us encanta la platja com a mi, però no dubteu en portar el carnet de conduir vàlid amb vosaltres.
Fins la pròxima!
