Nagoya i Ise

Hola a tots!
Avui tornem amb noves aventures per terres nipones, aquesta vegada seguint cronològicament la ruta que vam fer en aquest últim i genial viatge.

Després de passar uns dies a Tokyo, vam agafar el shinkansen (tren bala) fins a Nagoya. Pels que no la conegueu, és una ciutat bastant gran, però no té massa atractiu turístic, sinó que és bastant industrial. Nosaltres anàvem de camí a Ise, i ens venia de pas, pel que vam aprofitar per fer una parada i visitar el famós Castell de Nagoya (名古屋城 Nagoya-jyô), que és un dels símbols de la ciutat.






Des de l’estació de tren s’hi pot anar caminant, tot i que és una bona estona. De camí vam passar per un temple molt mono, un pont i el carrer principal comercial.

 Un cop t’acostes a la zona, veus un gran parc que l’envolta. L’entrada són 500 yens.
Com quasi tots els castells de Japó (excepte el de Matsumoto, entre d’altres), aquest és una reconstrucció. És una pena però entre els terratrèmols, els incendis i les bombes durant la Segona Guerra Mundial, quasi tots els castells d’aquest país sempre han estat derruïts en algun moment. Per sort, sempre se’n salva alguna cosa, ja siguin pintures, manuscrits, armadures o altres restes.

El castell per dins és molt semblant al d’Osaka, és a dir, que és un museu i està tot renovat. Hi ha una planta on pots trobar una col·lecció d’insectes dissecats que és bastant impressionant, sobretot pel tamany que tenen (bitxos hormonats!). També hi ha reproduccions de com lluïen els interiors de certs edificis antics a Japó, maquetes, armes, etc. La planta de dalt, és un mirador tancat.

Aquí el Ronny tirant d'una corda per veure com pesaven les pedres del castell

Al sortir, es pot visitar també algunes de les casetes que rodegen el castell, que encara estan en obres. Intenten reconstruir-les tal com eren antigament, i per mantenir l’essència no et deixen trepitjar el tatami nou ni evidentment tocar les parets amb les noves pintures a les parets, plenes de colors, sobretot daurats. És maco de veure!

Des de Nagoya vam agafar el tren i vam continuar el nostre viatge fins a Ise, a la península de Mie. Cal dir que el camí no és 100% inclòs pel JRPass i s’ha de pagar 500 yens.
La sorpresa al arribar va ser que hi havia un matsuri (festival típic japonès d’estiu) just aquella nit!!! Així que vam córrer a deixar les coses a l’habitació i vam poder veure alguns events abans que s’acabés: el Bon Odori (盆踊り) que és la típica dansa japonesa que es fa en cercle al voltant d’un centre, mentre una persona toca el timbal i canten i que tothom hi pot participar; i un grup tocant el Taiko (太鼓) el tambor japonés. Us deixo un vídeo del Bon Odori perquè us feu una idea!

Després encara va donar temps de jugar al Kingyo Sukui (金魚掬い) que és el típic joc de caçar peixets (concretament, carpins daurats). Et donen una petita pala de paper i un recipient, i has d’aconseguir ficar el peixet dins del bol sense que el paper es trenqui. ‘I com es fa? Si el paper a l’aigua es desfà!’ us preguntareu. Bé, és qüestió de molta cura, paciència i buscar el moment oportú! No és impossible, jo ho vaig aconseguir, però això sí, m’hi vaig estar una bona estona! Un cop caçat te'l pots endur a casa, però clar, jo el vaig haver de tornar.

Peixets, veniu a mi!!! Quasi no en quedaven ja...

Aquesta és la beguda que sempre bebia quan vivía allà,
molt recomanada! Strong Zero. Hi ha de diferents sabors.

Al dia següent vam llevar-nos d’hora i vam anar fins al símbol de Ise: Meoto Iwa, o tal com es coneix aquí, ‘les roques casades’. El nom prové literalment de tres kanjis: 夫婦岩  que literalment volen dir ‘marit-muller-roca’. Es tracta de dues roques al mig del mar, a prop de la costa, unides per una corda.

La gran simbolitza el marit, la petita la dona i la corda que les uneix, el matrimoni. Hi ha un petit torii a la roca gran. Tot és molt maco menys quan et pares a pensar que la roca de l’home és considerablement més gran que la de la dona, però bé… Per si no ho sabieu, el japos són una mica machistes encara, cada cop menys, però es nota en coses així. Tot i així, Meoto Iwa és molt maco i ens va agradar molt! Al costat hi ha un temple que també es pot visitar, amb algunes estàtues de granotes, ja que es consideren sagrades.

La següent parada va ser el Santuari d'Ise (伊勢神宮, Ise-jingû), que és ni més ni menys que el santuari Shintô més important de tot Japó. Està dividit en dues seccions: el temple interior Naiku i l’exterior Gekku. Nosaltres vam visitar el principal, el Naiku, tot i que cal remarcar que hi ha molts parts que no es poden accedir, ja que són sagrades.

 Per accedir al santuari has de creuar el Pont Uji, que fa uns 100 metres i és tot de fusta, amb un torii enorme a l’entrada i un altre a la sortida. Rodejat d’un parc enorme amb arbres sagrats, el Santuari Naiku és d’una simplicitat que sorprèn: estructures de fusta, camins de pedra i molta calma i espiritualitat. Hi havia molt creients que venien de peregrinació i molt pocs turistes estrangers.

 Sortint del Santuari vam visitar Oharai-machi (おはらい町), els carrers de la zona, que personalment em van agradar molt! Hi havia edificis molt antics, i la forma com estan col·locades les cases, el terra, els negocis… És com transportar-se a una altra època! Hi ha restaurants i vàries botigues de records.

Aquets ninots de paper són Teru Teru Bouzu, i es pengen de les cases per desitjar que pari de ploure i faci bon temps.

 Vam aprofitar per dinar allà i no vam poder estar-nos de tastar els típics fideus d’Ise, els Ise Udon, que tenen una salsa de base de soja i estan molt bons. Vam trobar un restaurant tradicional moníssim, dels típics de seure assegut sobre el tatami, tot de fusta vella i amb un staff encantador.

La veritat és que Ise ens va semblar un lloc encantador! No deixeu d’anar-hi!

I la pròxima parada serà… Fukuoka!

Pujar al Mont Fuji

Després d’un any d’haver deixat de publicar al blog, torna a la vida! I és que aquest estiu he pogut tornar de vacances al país del sol naixent, o el que és per mi la meva segona casa. Han sigut 22 dies plens d’emocions i d’una ruta increïble! Per tots els que vulgueu llegir les meves aventures, i tenir informació de què visitar a Japó, espero que us agradi i us serveixi! Tornem a començar! 


Tot i que no anem per ordre, m’agradaria començar amb la que ha sigut una de les millors experiències d’aquest viatge: pujar al cim del Mont Fuji.

El Fuji-san (富士山) és amb els seus 3.775 metres d’altura, el pic més alt de tot Japó. És un volcà actiu, tot i que té poc risc d’erupció, i un dels icones del país. Es troba entre la prefectura de Shizuoka i la de Yamanashi i durant anys els japonesos han admirat la seva bellesa.
 


Per poder arribar al cim necessitem 2 dies, i és que el que normalment es fa quan es puja al Fuji-san és escalar-lo per la nit per poder veure la sortida del sol. A Japó el sol surt molt aviat (d'aqui allò del país del sol naixent…), a l’estiu sol ser cap a les 4-5 de la matinada. És important mencionar que la temporada d’escalada només és els mesos de Juliol i Agost. La resta de l’any, es considera que és massa perillós a causa del fred i el clima.

A continuació, un llistat del què necessitem per pujar al Mont Fuji:

• Roba d’abric i tèrmica: que no us enganyi el fet de ser estiu, al cim les temperatures baixen sota 0!
• Impermeable: si plou, cap paraigües podrà fer res. Porteu roba contra el vent i la pluja.
• Calçat adequat: les xiruques de tota la vida.
• Llanternes: de les que es lliguen el cap, a poder ser. No es veu absolutament RES.
• Piles per les llanternes
• Aigua: molta! En venen pel camí, però com més puges, més cara.
• Snacks i menjar: ja siguin barretes energétiques, onogiris, entrepans…
• Bastó: a mi em va salvar la vida! Més abaix ho explico.
• Complements: guants i gorro per la pujada. Una gorra per la baixada.
• Crema solar: sí, heu llegit bé. A la baixada fa un sol terrible.
• Efectiu
• Sobres de calor: en venen a Japó, això és opcional, però jo els vaig trobar a faltar. Són com tiretes grans que s’enganxen a la roba i un cop obertes desprenen calor.

Si sortim des de Tokyo, hem d’agafar la Chuo Line fins a Otsuki i allà canviar a la Fujikyuko Line fins a Kawaguchi-ko. La primera part del viatge la cubreix el JR Pass si el teniu. A Otsuki és recomanable agafar el tiquet de 2 dies, que costa 3.620 yens i cobreix el tros fins a Kawaguchi-ko i el bus que haurem d’agafar després. Si teniu temps de fer turisme per Kawaguchi-ko, ho recomano moltíssim! Fa 2 anys hi vaig estar pel momiji, i les vistes del Fuji-san són increïbles! Si no, agafem el bus que ens deixa a la meitat de la pujada, la 5ª Estació. El camí en total són unes 3 hores.

Hi ha 4 rutes que et porten a la cima, nosaltres vam fer la Yoshida. Es tarden unes 7 hores en pujar, tot i que nosaltres ho vam fer en 5:30, i per baixar unes 4 hores més.

A la cinquena estació hi ha un refugi, un punt d’informació, varies botigues de souvenirs i hotels. A l’entrada de la ruta Yoshida, pots fer un donatiu, nosaltres vam posar 1.000 yens entre els 2, i ens van regalar un petit amulet. Després d’equipar-nos bé i preparar-nos, vam començar el camí a les 20:30. Ja era fosc del tot (a les 19 normalment ja es pon el sol) i estàvem sols. No es veia res de res, i avançàvem guiats per la llum de les nostres llanternes. De la 5ª a la 6ª estació hi ha uns 45 minuts i és bastant pla, un cop allà comença la pujada passant per la 7ª, 8ª i 9ª estació fins arribar al cim, la 10ª.



La pujada no és especialment difícil, però s’ha de fer poc a poc. Hi ha trossos molt complicats, en què de sobte et trobes literalment escalant amb les mans, agafan-te a les pedres, perquè la pujada és molt abrupta. Hi ha unes cordes que guien el camí que són d’ajuda, a part del bastó, que a mi particularment em va salvar la vida (això i la mà del Ronny, pobret!). Jo creia que serien escales o un pendent i no, literalment, escales el Mont Fuji! Això, la foscor i el fred són els agents més destacables de l’ascens. Hi ha banys a les estacions, però demanen donatius de 200 yens. També hi ha wifi gratuit. Les vistes, amb les llums de la ciutat, els núvols i les estrelles, són molt maques!



Pel camí és important anar descansant a les estacions. I aquí ve la part “lletja” del Mont Fuji… El que haurien de ser refugis, no ho són en realitat. Cada estació és com un alberg, que has de pagar per descansar unes hores i seguir pujant. Hi ha molta gent que ho fa així. Costa uns 2.000 yens i et donen un sac de dormir. Però pels que pugen “del tirón” i busquen un lloc on parar, descansar i refugiar-se del fred, es troben que no poden entrar. Directament, et diuen “no rest, only stay”. Així que t’has de quedar als bancs de fora, amb el fred, recuperant l’alè. Pots comprar beguda, snacks, ramen o aigua (aquesta última a preus d’escàndol, uns 400 yens, que serien uns 3,5€) i prendre-t’ho a fora.

Un cop et comences a acostar a la cima, comencen les cues. Tothom puja a la mateixa hora, el camí és estret, els japonesos lents, i la gent s’acumula. Per aquest motiu és recomanable fer-ho entre setmana, perquè els caps de setmana hi ha cues molt llargues. Nosaltres no en vam trobar quasi i vam avançar amb facilitat.



Com ja s’ha comentat abans, és important pujar poc a poc. Si no, existeix el risc de patir “mal d’altura”, que es produeix per la falta d’oxígen. Els símptomes són mal de cap, nàusees i vòmits i l’única cura és fer mitja volta i baixar. Personalment, no vaig notar sensació d’ofec o falta d’aire, però si que és cert que com més amunt, més ràpid et canses.

Per fi, després de 5 hores i mitja d’ascens, vam arribar al cim! Com vam anar més ràpid del previst, eren les 2:00 i encara faltava molta estona per la sortida del sol. Un cop a dalt, et trobes un torii a l’entrada, un temple després, màquines expenedores de begudes fredes i calentes i alguns refugis. Llavors el cos es refreda i comences a passar molt de fred… Estàvem tots, japos i guiris cansats i congelats, esperant que fossin les 3:00, que és l’hora que obrien els refugis. I quan per fi ho fan, per variar… No ens deixen entrar! Que fort!!! Menys mal que un dels llocs SÍ que et deixen entrar dins, i sens dubte ho vam fer i ens vam prendre un bon ramen calent! La vida!




Després, vam esperar, ansiosos, la sortida del sol. La gent s’amontona, tots mirant l’horitzó, esperant veure els primers raigs. Per fi, surt el sol i sona l’himne de Japó, i llavors algú crida: 皆様、こんにちは！(Mina-sama, konnichiwa! = Bon dia a tots!) i tot seguit: ばんざい! (Banzai!), i tots a la vegada ho vam tornar a dir.
Les vistes són simplement increïbles. Una passada de maco…

Un cop va acabar, vam fer la ruta d’una hora que rodeja el cràter. En realitat, són dos, el principal i un de més petit. Des de l’altra banda, hi ha un mirador, i es pot veure l’altra prefectura i l’interior dels cràters. Hi ha un altre temple també i els accessos de les altres rutes.

L'hombra del Fuji, una passada!

I llavors, comença el pitjor: la baixada. Sembla que no, però és molt, molt dura. Es tracta d’un camí en zig-zag, tot igual, sense refugis ni parades, de grava que rellisca moltíssim. El sol escalfa molt, i sense cap ombra, et mors de calor. Per una persona normal, es fa pesada, perquè sempre és igual durant les 4 hores que dura, per la calor, les relliscades constants, i el cansament acumulat de no dormir i de la pujada. A mi personalment, se’m va fer infernal perquè tinc un genoll malament, i vaig veure les estrelles del mal que em feia baixant… Ni ibuprofenos, ni el pal em van servir per alleujar el dolor, però vaig aconseguir arribar a baix! Suposo que d’aquí ve la dita: “Un hombre sabio sube el Monte Fuji una sola vez, y solo uno estúpido lo hace dos veces”.

Tot i així, l’experiència va ser fantàstica i ho recomano a tothom!!! Em va encantar! Veure sortir el sol des de dalt del Fuji-san, és del millor que he fet mai. No dubteu d’anar-hi si teniu l’ocasió!

Fins la pròxima!