Un destí poc conegut: Shizuoka (part 2/2)

 NOTA: La primera part del viatje està a l'entrada anterior!

4. Shizuoka
El següent destí després d’Atami va ser a la capital de la prefectura, que té el mateix nom. La meva primera parada va ser Miho no Matsubara, una platja de pins que és famosa per ser una de les pintures de ukiyo-e de la sèrie “Les 36 vistes del Mont Fuji”. Si busqueu imatges al Google, podeu veure el que jo esperava trobar-me.

Però quan vaig arribar, esbufegant perquè ja estava a punt de pondre’s el sol, arribo i… Espera, hola? On està el mont Fuji? I què hi fa aquesta GRUA aquí??? Quina PLANXA!!! Com veieu, res a veure… El meu cabreig era monumental. Això si, el camí de fusta entremig del bosc de pins, molt maco. Però anar fins allà, que està a les afores de Shizuoka i has d’agar un bus que tarda 45 min i és car, per no veure res… Doncs no.

(Photoshop: adéu grua! xD)

El mateix va passar al dia següent al Nihondaira. És un mirador des del què veus tota la bahía i el mont Fuji, unes vistes espectaculars… Si tens sort, clar, que no va ser el meu cas. Pel què he après en aquest viatje, per veure el Fuji s’han de complir els següents factors:
1. Que no plogui
2. Que faci sol 
3. Que no hi hagin núvols (perquè per molt sol que faci, si se’t posa un per davant…)
4. Que hi hagi bona visibilitat

Una combinació una mica difícil. El dia que vaig anar al Nihondaira, per exemple, no plovia, feia sol però hi havia núvols i poca visibilitat, així que adéu Fuji. Per arribar a Nihondaira, es pot agafar un autubús que surt des de l’estació de Shizuoka, el camí dura quasi 1 hora fins al mirador.

Des del Nihondaira, es pot agafar un funicular que ens baixa fins al temple Kunozan Toshogu, el segon temple toshogu més important de Japó, després del de Nikko. És preciós, tant l’imponent porta d’entrada, com el propi temple, ple de colors i detalls que no tel’s acabes. Una passada!

 

Des de dalt, es pot baixar caminant les més de 1000 escales que et porten fins la base, on hi ha un carrer ple de botigues de coses fetes amb maduixes. El cas és que al voltant està ple d’hivernacles on es cultiven, d’aquí aquest carrer. Allà mateix es pot agafar el bus pert tornar fins l’estació. La veritat és que un cop fet, crec que si esteu en forma és més recomanable fer el camí a la inversa. Ha de ser molt satisfactori pujar totes aquelles escales per veure el Kunozan Toshogu, és una bona excursió! De baixada, no té massa gràcia, la veritat.

A uns 10 minuts caminant de l’estació trobem el Castell de Sunpu, que és un antiguament es trobava el castell de Shizuoka. Avui dia només en queden les ruïnes, la resta, que són les muralles exteriors, és reconstruït. Avui dia és un parc.

Si seguim caminant uns 10 minuts més trobem el Santuari Shizuoka Sengen. No m’esperava massa cosa, ja que no tenia planejat anar-hi I em va encantar! És un conjunt de 3 temples, i tot i que va ser reconstruït fa poc més de 200 anys, es veu antic, amb molt d’encant. Els colors i l’arquitecura són impressionants!

 5. Fujinomiya
Arribem a l’última parada del viatje, a un poblet a la mateixa base del mont Fuji. El motiu pel que vaig anar fins a Fujinomiya era perquè en realitat volia anar a un altre lloc proper on no hi havien hotels, per veure els cirerers i el mont Fuji. Però seguint amb la meva ratxa de mala sort, al dia següent feia mal temps i vaig decidir que simplement dormiria allà i tornaria a Tokyo al dia següent.

La meva sort va canviar pel simple fet d’allotjar-me al Guesthouse Tokiwa. Us deixo aquí l’enllaç, si algún dia voleu anar a veure el mont Fuji o escalar-lo, no ho dubteu, allotjeu-vos allà!
 Es tracta d’una antigua casa familiar japonesa reconvertida en hostal. Daisuke, el propietari (i el seu gos inseparable) es va oferir a portar-nos gratuïtament a veure el mont Fuji des del llac Tanuki de bon matí. Tot i que el pronòstic del temps era molt dolent i el més segur era que no veiéssim res… La nit anterior, vaig ofegar les penes amb un bon Yakisoba, que és el menjar tradicional de la zona, pensant que, com a mínim, veuria el llac.

Ens vam aixecar a les 5:30, vam pujar a la furgoneta (amb el gos de copilot!) i a les 6:15 ja hi érem… I quina PASSADA! Sí que es veia!!! El reflexe del volcà amb el llac, i la llum en aquella matinada mig ennovulada… Sembla un altre món. Després ens va dur també a veure les famoses cascades Shiraito, que són espectaculars!!! Molt, molt recomanable!



És una zona mal comunicada, on escassos busos i arriben, així que si el propietari no es hagués portat, no ho hauriem pogut veure… Per més inri, Fujinomiya està tant aprop del Fuji que des de qualsevol punt del poble es veu. Imagineu-vos si feia mal temps, que al tornar a la guesthouse, a les 8:00, el Fuji ja havia desaperagut!

En aquell petit poblet hi ha el temple Fujisan Sengen, que és on els pelegrins que volien escalar el volcà antiguament es banyaven a les aigues del seu estany, per purificar-se abans de l’ascens.
També trobel em Mt. Fuji World Heritatge Center, un edifici de sorprenent arquitectura on podem informar-nos sobre la història del volcà.

I aquí acaba la meva petita aventura per Shizuoka. Relament, no és una zona massa coneguda i precisament això fa que tingui el seu encant.
Espero que us hagi semblat interessant!

Un destí poc conegut: Shizuoka (part 1/2)

Bona nit o bon dia per vosaltres! Durant les vacances de primavera, vaig fer un petit viatje a una zona poc coneguda de Japó: Shizuoka. Aquesta prefectura es troba a poca distància de Tokyo, a unes 2 hores de camí cap al sud. És poc transitada pels turistes, pel què la converteix en un destí diferent on passar uns dies. La meva intenció era veure els cirerers en flor (sakura) i el Fuji, però… va ser un fracàs total!!! Per algún extrany motiu els arbres encara no havien ni començat a florir i el mal temps em va impedir veure el mont Fuji en varies ocasions… Spoiler: per sort, la història té final feliç!

1. Odawara
La primera parada del viatje va ser la ciutat d’Odawara, que és famosa pel seu castell. Els seus voltants estàn plens de cirerers, pel què és un lloc conegut pel sakura i hanami... Però la meva cara al baixar del tren i veure com no hi havia ni una flor va ser èpica! Ja se sap, la naturalesa segueix el seu curs i és molt difícil de fer-ho coincidir. 
El castell és bonic per fora però, com passa amb quasi tots els castells de Japó és reconstruït, pel que per dins no val massa la pena. El mateix passa amb el d’Osaka. Tota la part interior és un museu, amb restes de les troballes de l’antic castell, així com de la seva història, i des de dalt hi ha bones vistes de la ciutat.

Al costat del castell d'Odawara també hi ha un petit santuari sintoista anomenat Hotoku Ninomiya.



2. Yugawara
En aquest petit poblet famós per les seves aigues termals i les taronjes hi vaig anar només a passar la nit, però al matí següent em vaig acostar al temple Joganji i va ser tota una grata sorpresa. Amb unes petites escales que pujen, 2 estàtues en forma de dimoni (oni) defensen la porta d’entrada. És petit, i té un arbre mil·lenari retorçat, em va semblar molt maco! Com a curiositat, a Yugawara només sortir de l’estació hi ha una petita font d’aigua termal per remullar les mans.

3. Atami
La següent parada va ser Atami, un resort d’estiu, on els japonesos vénen a passar les vacances, desconnectar i anar a la platja. Només sortir de l’estació trobem un petit carrer comercial peatonal molt mono, ple de botigues de souvenirs, cafeteries i restaurants.



D’allà em podem anar caminant fins el temple Kinomiya, que em va agradar molt. Té un torii vermell a l’entrada que et duu a un bosc de bambú en miniatura, seguit d’una filera de toriis estil Fushimi Inari en versió molt reduïda. Té una cafeteria molt moderna, un estany amb carpes i un arbre mil·lenari a dalt de tot. 


Després, trobem el castell d'Atami, que s'alça a dalt de tot de la muntanya al costat del mar. S’hi pot arribar amb un funicular. Tot i que hi havia un petit festival (matsuri) els cirerers tampoc havien florit del tot. Les vistes són maques des de dalt, però el preu de l’entrada del castell em va semblar massa car i no em vaig ni molestar en entrar-hi, perquè no ho recomanaven.

A Atami també hi ha un museu del sexe retro i un altre d’art occidental, als quals no vaig anar. És curiós com la ciutat és decadent, com si s’hagués parat el temps. Pel què he llegit, quan la bombolla econòmica va explotar als 90, la ciutat es va quedar estancada en aquella època i molts negocis han intentat recuperar-se des de llavors.

El viatje continua a la següent entrada, no us la perdeu!