Shibazakura i Enoshima

Hola de nou!

Començo aquest post amb una mala notícia, i és que lamentablement la meva estada al Japó s'ha acabat, al menys per ara. Han estat 9 mesos increïbles i espero poder tornar-hi ben aviat!!! La part bona és que quan estava allà no tenia temps de quasi res i encara em queden mil coses que compartir amb tots els que em llegiu, pel que espero seguir actualitzant i informant-vos de les meravelles d'aquest país i de tots els llocs que tant trobo a faltar i que crec que us poden interessar. Així doncs, continuem!

Avui us parlaré de dos viatges que es poden fer fàcilment des de Tokyo per escapar de la rutina i gaudir de la natura i el bon temps! El primer el vaig fer amb una amiga durant l'abril, vam anar a veure el shibazakura 芝桜. Es tracta de flors de cirerer que floreixen al terra, plantades de manera que els colors creen formes al terra, com un camp de colors. El shibazakura es fa quan la temporada de cirerers ja ha acabat i, tot i que es pot anar a veure a diferents llocs, nosaltres vam optar pel Mont Fuji.

Des de Shinjuku surten busos que et porten a Shirakawa-go (us enrecordeu del momiji? Doncs allà!), i des d'allà has d'agafar un bus especial que t'hi porta. El camí és llarg i cal fer reserva perquè sinó t'arrisques a quedar-te sense plaça al bus. Pel camí ja es pot contemplar la bellesa del Mont Fuji, que personalment mai deixa d'impressionar-me! A prop del volcà hi ha un parc d'atraccions, el Fuji Kyû, d'atraccions vertiginoses amb bones vistes.

Un cop arribes, hi ha un llac al costat de l'entrada amb un camí que et porta pels camps. Hi ha flors de molts colors: rosa, blanc, lila, fucsia... La vista més maca és des de l'altra banda, on es veuen els camps, el llac i el Fuji de fons... Una passada de maco!!!

També es pot pujar a un petit mirador, el problema és que com sempre en aquest país, el Fuji normalment es veu millor aviat pel matí, que és quan la visibilitat és més bona. A mesura que avança el dia els núvols sempre s'hi acaben posant per sobre! Quan ens va tocar el torn, ja era passat el migdia, pel que ja no es veia massa bé per tal com el sol l'il·lumina.

Per acabar, ens vam passejar per un petit matsuri que hi tenien muntat, ple de paradetes de menjar típic de la zona, okashi (dolços), i omiyague (souvenirs). No vam poder estar-nos de provar els fideus típics de la zona (amb gambes) i un taiyaki (dolç japonès) farcit de pasta de flor de cirerer! 

 Si esteu a Japó durant aquestes dates i voleu veure el Fuji d'aprop, no deixeu d'anar-hi! Recomano passar un cap de setmana, així podeu aprofitar el següent dia per explorar la zona dels Fuji Five Lakes, els llacs que envolten la muntanya.

El segon destí va ser Enoshima 江の島, altrament coneguda com "la platja de Tokyo". Es tracta d'una petita illa al costat de la famosa Kamakura (la ciutat on es troba l'estàtua del gran buda), pel que molta gent aprofita per visitar les dues a la vegada. Jo recomeno fer-ho per separat, perquè hi ha molt per veure i és millor anar amb calma. 

Enoshima es troba a poc més d'una hora de camí i es pot arribar fàcilment amb tren amb la Odakyû Enoshima Line des de Shinjuku. És curiós com al sortir de l'estació sembla que t'hagis teletransportat a Mallorca: de sobte tot són botigues plenes de coses per la platja: tovalloles, xancletes, bikinis, ulleres de sol, vestits estiuencs, etc. No sembla Japó!  

A través d'un pont es pot accedir a l'illa en si. A l'entrada hi ha un carrer comercial amb restaurants i més paradetes plenes de peix marisc, que com podeu imaginar, és el què és típic d'allà. 

  

 

El carrer va pujant fins arribar a un temple molt maco, que condueix  a una altre temple vermell una mica més amunt encara.

 

Com a curiositat, el primer temple té estàtua d'un drac on, per resar, la moneda de 5 yens l'has de tirar a distància, pel que si encertes tindràs bona fortuna. Pel camí també vam veure a un noi japonès que feia màgia i malabars, molt bo! Mireu la foto i jutgeu vosaltres mateixos! 

El recorregut segueix pujant, passant per altres temples i toris de pedra, fins arribar a dalt on hi ha un mirador molt maco. L'illa està plena d'àguiles i falcons, que es poden veure d'aprop des del mirador. 

Per dinar vam aprofitar per tastar el katsudon típic de la zona, que porta marisc. Deliciós!

Hi ha també una torre amb un observatori, però nosaltres no hi vam pujar, sinó que vam optar per seguir el camí que va passant entre botiguetes, restaurants i natura fins tornar a baixar a l'altra banda de l'lla, on hi ha la costa. Les vistes del mar, amb les onades colpejant contra les roques són molt maques!

Aquí s'acaba el recorregut, però es pot continuar visitant les coves que neixen en aquell punt. Nosaltres vam decidir tornar enrere, i descansar una estona a una cafeteria típica japonesa molt mona que haviem vist. 

 

La veritat és que, tal com m'havien dit, Enoshima és molt maca i val la pena escapar-s'hi un dia i relaxar-se a la vora del mar, prendre el sol o fins i tot fer surf. Visita recomanada!

Fins aviat!

Okinawa, el Carib de Japó

El segon viatge que vaig fer durant les vacances de primavera va ser a Okinawa. La prefectura d'Okinawa es troba al sud de Japó, es tracta d'un conjunt d'illes, 160 en concret, de les quals només 44 estan habitades. Antigament era un regne independent, pel que la cultura és molt diferent a la de la resta de Japó, així com el menjar, el clima i els costums. La proximitat amb Xina i Taiwan es troba molt present en la cultura okinawenca.

Okinawa és famosa sobretot pel seu clima tropical i les seves platges paradisíaques, pel que la converteix en el destí turístic i de lluna de mel de molts japonesos. La capital, Naha, es troba a l'illa més gran, que es diu illa d'Okinawa també. Des de Tokyo són unes 3 hores de vol fins a Naha, que és la forma més senzilla d'accedir a les illes.

La capital té poca cosa, la veritat. És una ciutat petita, amb un monorail que té una única línia de poquíssimes parades, unes 15 o així. Perquè us feu una idea: des de l'aeroport al centre amb el monorail arribes en 10-15 minuts. I amb uns altres 10 més et plantes al final de la línia, que és el castell de Naha.

El castell de Naha, o Shuri-jyô, és una mostra del què comentàvem abans de la cultura okinawense: no s'assembla a cap dels castells que havia vist a Japó. Per començar, és de color vermell. La muralla que l'envolta i les decoracions semblen més xineses que japoneses. El terra exterior, amb franges blanques i vermelles, recorda vagament a un pas de zebra. Per dins, és tot nou ja que durant la guerra, el 1945 va quedar completament destruït, a part d'una muralla, la qual es pot observar des de dins del castell. El nou, el van construir un parell de metres més amunt de l'original, per conservar les restes de l'anterior. Personalment, em va agradar perquè trenca amb la imatge de castell japonès que es coneix tradicionalment.

A part del castell, també hi ha un carrer comercial amb botigues plenes de souvenirs i restaurants amb menjar típic de la zona. Poca cosa més. La platja de Naha no és gens recomanable, ja que una carretera la creua just davant, no té gaire bones vistes que diguem... Llavors, si no hi ha res més què hem de fer? Bé... El cas és que el més adequat és venir a Okinawa amb carnet de conduir vàlid a Japó, llogar un cotxe i moure't per la illa. Passa com a Menorca, les platjes guays de veritat són les apartades de la ciutat, i per descobrir caletes xules has de tenir medi de transport. Com nosaltres no teniem el carnet vàlid aquí ens quedaven dos opcions: agafar un ferri que ens portés a altres illes més apartades o en bus pujar cap al nord de l'illa principal.

 

Des del port de Naha surten ferris que et porten a illes properes, el problema és que normalment només hi ha un d'anada i un de tornada al dia, pel que s'ha d'anar en compte. La illa a la que vaig anar va ser la de Tokashiki, la que està més a prop, el preu són uns 1.400 yens anada i tornada i es tarda una hora. El viatge en ferri és molt agradable, pots seure tranquil·lament i gaudir del paisatje i amb una mica de sort potser veus balenes i tot! La d'aquell dia va passar una mica lluny del ferri, però podies veure l'aire que treia al respirar!

Un cop arribes al port, has d'agafar un bus que et porti fins la platja. La veritat és que la platja de Tokashiki és increïble!!! Sembla el Carib! Sorra blanca, aigua transparent i cristal·lina, temperatura agradable i poca gent... Una passada! Això sí, estàs al cul del món, literalment, no hi ha res més! 4 cases, un conbini (miracle!) i un o dos restaurants. També hi ha un petit mirador, la vista és espectacular!

 

 

 

Aquella nit, l'Ilwen, l'Ana i jo vam tornar al carrer comercial i vam anar a un restaurant molt guay que hi ha allà. Fan una barreja de menjar americà-okinawenc i està molt bo. Vaig provar el Taco Rice, que és un plat d'arròs amb carn picada, enciam, formatge i salsa. És una mescla entre un taco mexicà i un omurice, un plat japonès.

 

 

Al dia següent vam agafar un bus fins el Ryukyu Mura, que és bàsicament una recreació d'un poblat tradicional okinawenc. És més una atracció turística que una altra cosa, però serveix per entendre més la cultura de la zona i fer-se una idea de com es vivia en aquella època. Les cases tenen el sostre de palla, treballaven molt la ceràmica i la pintura, els yukatas (kimonos d'estiu) que portaven tenen uns dissenys molt curiosos. Per dins, les cases tenen tatami, el terra japonès típic, però tot té un aire completament diferent. Un dels elements típics d'Okinawa és el Shisha, una barreja entre un gos i un lleó, provinent de la cultura Ryukyu. Pel què fa a la vegetació, les palmeres i els hibiscus no poden faltar evidentment.

Des del poblat vam anar al Cape Manzamo, un penya-segat molt maco amb vistes precioses. Tant el penya-segat com el poblat es troben a prop de la ciutat Onna Village.

  

Al vespre vam anar al American Village, una zona comercial plena de botigues i restaurants estil americà. Què hi pinta allò a Okinawa? Doncs bé, el cas és que l'illa té molta influència dels Estats Units, perquè un cop els americans van guanyar la Segona Guerra Mundial van construir vàries bases militars per la zona. D'aquí que hi ha tants americans que hi viuen, i també la influència dels EUA. American Village no té molt per veure, però és curiós acostar-s'hi a sopar o prendre alguna cosa.

El següent dia el vam passar a Sunset Beach, una de les platges accessibles amb bus, de relax total! La platja no era ni de molt menys tan maca com la de Tokashiki, a part hi havia risc de meduses però ens vam banyar igualment! Per la nit hi havia un eclipsi de lluna, i va ser molt maco veure'l a prop del mar. Per sopar no vaig dubtar en provar el Goya Chanpuru, un plat típic okinawense fet de tofu, verdures, carn i goya, la verdura de la zona, que és una espècie de meló amarg. I per beure, com no, una Orion, la cervesa d'Okinawa. Molt bo tot!

  

Per acabar, l'últim dia vam anar al Fukushûen, els jardins xinesos de Naha. Són bastant grans i la veritat és que em va sorprendre positivament perquè no m'esperava gran cosa i em van agradar. Vam aprofitar per donar una volta més pel carrer principal, dinar, quedar amb unes amigues i ja de tornada a Tokyo.

La veritat és que m'encantaria tornar a Okinawa, però la pròxima vegada aniré directament a Ishigaki, que és una de les illes que està més al sud-est, des de Naha encara hi ha una hora més d'avió. Ishigaki és més petita però té més encant, és una mica com Formentera. Si veniu a Japó i teniu temps, us recomano una visiteta a Okinawa, sobretot si us encanta la platja com a mi, però no dubteu en portar el carnet de conduir vàlid amb vosaltres.

Fins la pròxima!