Neu, estàtues i sumo

Hola, de nou!

Japó és un país que té estacions. 'Com tots', pensareu. Em refereixo a que té unes estacions molt marcades, molt més que les que tenim a Catalunya. A la primavera, els cirerers floreixen i els japonesos se'n van a fer picnic als parcs entremig d'una pluja de pètals rosats. A l'estiu, les temperatures es disparen i el clima humit fa que encara hi hagi més sensació de xafogor; les cigarres canten a tot arreu, fent el seu soroll tan peculiar i arriba la temporada de pluges i tifons. A la tardor, el país es taca de vermell i daurat amb l'arribada del momiji, el canvi de color de les fulles dels arbres, i els japonesos fan escapades a les muntanyes per veure l'espectacle de colors, que és impressionant. I a l'hivern, especialment a finals de Gener i Febrer, baixen les temperatures per sota 0 i sempre neva, fins i tot a les grans ciutats com Tokyo.

Jo estava ansiosa esperant el dia que nevés i finalment va arribar! Cal dir, que tot i que va nevar bastant, al cap d'un parell de dies ja s'havia fos, però va ser molt maco despertar-se, obrir la cortina i veure-ho tot blanc! El més curiós és que just el dia abans va fer molt sol i vaig pujar al terrat de casa a fer fotos, pel que podeu comparar-les.

(El parc de davant de casa meva)

 (Les vistes des del terrat de casa en comparació al dia anterior)

(El terrat)

 (A l'esquerra, el meu carrer i a la dreta, la meva casa)

El dia següent de la nevada, vaig aprofitar per fer una escapadeta a un poble a prop de Tokyo que és famós per mantenir encara viu l'esperit de l'època Edo, en la que vivien els samurais: Kawagoe. Agafant la Seibu-Shinjuku (precisament, la línia on és casa meva), és l'última parada. Amb els trens exprés en una horeta hi ets, i costa uns 500 yens (one way). 

Un dels llocs que més em va agradar va ser Kita-in, un temple budista on hi ha les famoses 500 estàtues de Kawagoe. Són figures de buda tallades en pedra i no hi ha dues d'iguals. Segons diuen, has de buscar l'estàtua que té l'animal del teu any segons el calendari japonès, per exemple, el meu any, 1986, és l'any del tigre, per tant jo havia de buscar una estàtua d'un buda amb un tigre. Si aconsegueixes trobar-la, has de tocar-la i tindràs salut i sort. 

(El buda amb el tigre! Bien!)

El símbol de la ciutat de Kawagoe és la torre de la campana del temps,  Tori no Kane. Va ser construïda al 1624, però a causa d'un gran incendi la van reconstruir al 1894. És una estructura de fusta amb una campana  dalt de tot, que durant segles ha anat tocant les hores als habitants de Kawagoe. Actualment, només sona 3 cops al dia. Darrere, hi ha un petit temple i el carrer on està situada és peatonal i ple de botiguetes.

La torre es troba al costat del carrer més famós de la ciutat, Kurazukuri. Les cases d'aquest carrer són de l'estil de l'època Edo (1606-1868), és a dir, del Japó tradicional. El carrer respira antiguitat i el turista es pot fer una idea de com era viure en aquella època, per això Kawagoe es coneix com Koedo "el petit Edo". 

Hi ha un munt de negocis que ven articles de l'època i típics de la zona, com teles, kimonos, katanes, productes artesans tallats en fusta, etc. I també patates, ja que la famosa patata lila dolça és típica i se'n fa molts usos, des d'empanades fins a cervesa. El carrer principal és molt maco però personalment crec que hauria de ser peatonal, em sobraven els cotxes passant pel mig.

 (Aquest pa era com un bagel i dins tenia una pasta de patata lila)

En canvi, al final de Kurazukuri, una mica cap a l'esquerra hi ha Kashiya Yokozo, un petit districte on venen tot tipus de dolços, caramels, galetes i llaminadures. Són carrerets petonals i antics, molt macos, plens de petites botigues artesanes amb productes molt barats, amb una melancòlica atmosfera de l'època Showa (el Japó del segle XX).

Per últim, hi ha un temple (Hikawa Shrine) que em va agradar molt, perquè hi ha un passadís d'Ema, les tauletes de fusta on els japonesos demanen desitjos. Normalment, es col·loquen unes quantes en una espècie de taulell, però aquestes formaven un túnel llarguíssim i em va semblar molt curiós!

 (Ema corridor i unes extranyes pedres blanques a l'estany del temple Hikawa)

 (Des de l'interior del museu de Kawagoe)

Tornant a Tokyo, el diumenge passat vam tenir l'oportunitat de veure un dels espectacles més típics del país: un combat de sumo. Normalment, les entrades per anar a veure sumo es disparen a uns 5.000 yens o més, però gràcies a la nostra escola, els meus companys i jo vam poder anar-hi per 1.700 només!

El pavelló de sumo de Tokyo és el Ryugoku Kokujikan. Només baixar del metro, l'ambient ja era més que evident: tots ens dirigíem cap el mateix lloc. L'estadi és enorme, i tot i que quan vam arribar no estava ple, es va anar omplint mica en mica. Els combats de sumo són llarguíssims: obrien portes a les 11:00 i durava fins les 17:30! Mare meva!

L'event comença amb una demostració de taiko (el tambor japonès). Després, el torneig dels principiants, seguit de sumo de broma i finalment, el torneig real.

Una mica d'explicació sobre les normes del sumo! Els lluitadors s'anomenen rikishi i van vestits únicament amb el mawashi. El ring és circular i de sorra. Els lluitadors pugen al ring, s'agenollen un davant de l'altre i es miren als ulls i l'àrbitre es posa en posició. Sembla que van a començar, però no. S'aixequen, se'n van a les cantonades i estiren, es colpejen la panxa o la cara, beuen aigua i aixequen les cames lateralment. Llavors tiren sal al ring, perquè els hi doni sort. De nou, es tornen a posar en posició, però tampoc comencen. S'aixequen i repeteixen el mateix procés. Un altre cop, estiraments, sal, etc.  A la tercera, es posen de genolls de nou i allà ja comencen! El combat el perd qui toqui el terra amb qualsevol part del cos que no siguin els peus, qui surti fora del ring o qui utilitzi tècniques inapropiades d'atac (com estrangulacions, luxacions, etc). Normalment, en uns 10 segons s'acaba el combat. Tarda més el proces que he descrit abans de preparació, que no la lluita en sí. 

Després del torneig inicial, van fer sumo de broma, en el que participaven nens. Per exemple, lluitaven 3 nens contra un rikishi adult, que feia veure que es deixava guanyar. I també van fer un combat de sumo de broma, entre dos adults, en què feien coses gracioses. Com per exemple, el tema de la sal, un d'ells tirava el pot sencer, mentre l'altre tirava un granet. O quan es posaven en posició inicial de genolls, un d'ells es queia de cul enrere. Era divertit, la veritat! 

Finalment, el torneig de veritat. El salt qualitatiu es nota, inclús per nosaltres que no enteníem de sumo. De sobte, els combats es tornen més emocionants, més llargs i més inesperats. Els rishiki forcegen, donen voltes sobre la pista, i quan sembla que un dels dos ja està acorralat al borde del ring, agafa el contrincant i gira sobre ell mateix, fent-lo caure del ring. A vegades, queien inclús els dos alhora, i guanyava qui tocava el terra l'últim. Molt emocionant!!!

L'event acaba amb el repartiment de premis, amb l'himne del país de fons. Realment, és una experiència molt interessant i tradicional, que recomano molt, si teniu l'oportunitat no deixeu d'anar-hi!